dissabte, 26 de març del 2011

Jaume Gener, lul·lista del Renaixement

Ramon Llull (1232-1316) © IEMed
Jaume Gener (o Jaume Janer - de Jacobi Januarii)
Cabra del Camp, segle XV — València?, segle XVI
Lul·lista.
Monjo de Santes Creus; professor i editor lul·lista a Barcelona i a València; deixeble i amic íntim de Pere Daguí (o Pere Deguí) lul·lista de Montblanc; mestre de Joan Bonllavi, natural de Rocafort de Queralt, lul·lista i primer editor del Blanquerna en llengua catalana.
Fou un dels lul·listes més important del seu temps i un dels científics més importants que sortiren del Monestir de Santes Creus. Sense cap dubte és el personatge nascut a Cabra més important en la nostra història. No obstant per desconeixement de la seva existència o per falta de difusió de la seva obra, encara no se li ha fet l'homenatge que mereix.

De la seva vida, en sabem molt poc. No obstant tenim molta informació sobre la seva tasca com a lul·lista i com a científic  tant a Barcelona com a València.

En aquesta ciutat, mercès a un privilegi reial de Ferran II, concedit l'any 1500 a Sevilla, hi porfessà una càtedra lul·liana que fou l'embrió de l'Escola Lul·liana de València.
Residí a Barcelona, probablement a la casa que hi tenia el monestir de Santes Creus del 1489 al 1491, feu d'editor de dues obres de Pere Daguí i d'altres del Doctor Il·luminat; així com imprimí almenys dues obres seves a la impremta de Pere Posa i a la de Pere Miquel: Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, veritable summa lul·liana que, perfeccionada, esdevingué la seva obra més important Ars metaphysicalis acabada d'estampar a València per Lleonart Hutz el 28 de febrer de 1506, amb el suport intel·lectual i econòmic de Bartolomeo Gentile, a qui dedica l'obra, i amb la supervisió del Reverendum Dominum Magistrum Jaume Conill, vicari general i Canceller de l'Estudi General de València.

Jaume Gener florí com a notable lul·lista i professor a València. Gener, hi professava una càtedra amb privilegi del rei Ferran el Catòlic de l'any 1500. En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i mossèn Joan Bonllavi - de Rocafort de Queralt, tenia originàriament el cognom Malbec- i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d'Olesa, i Nicolau de Pacs.

Gener intentà un retorn a l'autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre, Pere Daguí.

En un exemplar d'Ars metaphysicalis publicat a València el 1506, provinent de la biblioteca de Joan Bonllavi, és on es descobrí el 1954 que Jaume Gener es declara el mateix fill de Cabra del Camp. Fins al moment se'l feia de Montblanc, on es trobava una família Gener que havia tingut relació amb Santes Creus, i segurament, també, per la seva amistat amb Pere Daguí. A Cabra, el cognom Gener ja és esmentat al segle XV com una de les famílies importants del poble, i encara es troba al segle XVIII. Això no obstant, sabem que cognom Gener va variar cap a Giné o Giner seguint el rastre de les mateixes famílies. Qui sap si Joan Giné i Partagàs i Fra Jaume Gener, ambdós de Cabra, formin partt del mateix tronc familiar.

Va mantenir relació amb els daguins, anomenats així els lul·listes de Mallorca seguidors de Pere Daguí, sobretot amb Arnau Descós i Bernat Boïl. Es creu que va fer una estada, posterior a la mort de Pere Daguí (1500) a la Universitat de Sevilla, però aquesta dada no està confirmada.

No sabem on va residir els seus darrers dies per bé que la seva relació amb el lul·lisme valencià ens podria fer pensar que acabà a València.

Els seus deixebles

Els principals deixebles de Jaume Gener foren Alonso de Proaza i Joan Bonllavi, que continuaren i divulgaren la seva obra a València i més enllà. Fou Proaza qui portà l'obra de Gener al Cardenal Cisneros, i a la Universitat d'Alcalà d'Henares, de la qual Nicolau de Pacs en fou el primer titular de la càtedra de filosofia i teologia lul·liana. Altres deixebles de Jaume Gener foren: Joan Baró mestre de l'escola lul·liana de Barcelona; Bartolomeo Gentile mercader genovès; Gregori Genovart i Jaume d'Olesa a Mallorca.

Confusió amb un hipotètic l'abat Jaume Gener

Alguns autors i estudiosos de Santes Creus havien confós el Jaume Gener, monjo de Santes creus, fill de Cabra, que va viure a cavall dels segles XV i XVI, amb un pretès abat Jaume Gener del segle XIV, concretament entre els anys 1375 i 1379. Aquesta errada, ens referim a la confusió de noms, es va estendre entre els estudiosos del monestir, que es copiaven els uns dels altres, mantenint l'errada. En aquest sentit, Eufemià Fort hi dedica un bon espai a la seva monografia sobre Jaume Gener (redactada el 1953 o 1954 i signada amb el pseudònim de Francesc A. Miquel) detallant els estudis i els estudiosos on hi ha trobat l'errada. A la vegada, Fort manifesta una forta reserva cap a l'existència d'aquest abat Jaume Gener.

Les suposicions d'Eufemià Fort sobre aquest pretès abat han estat certes. Ezequiel Gort Juanpere, al seu Abaciologi de Santes Creus, publicat per la Fundació Roger de Belfort, el 1997, situa a les mateixes dates l'abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379?). Per tant, l'abat Jaume Gener del segle XIV, en realitat, no va existir mai. En canvi sí que va havia existit, anteriorment, un abat de cognom Gener que ho fou de Santes Creus del 1262 al 1290.

© Josep M. Rovira i Valls, 2011 (última revisió agost de 2016)

Bibliografia:
Francesc A. Miquel (pseudònim d'Eufemià Fort i Cogul) Un gran lul·lista de Santes Creus: Fra Jaume Gener. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, núm. 3, corresponent a l'any 1956. Del mateix treball es féu una separata, de la que se n'imprimiren 100 exemplars, el 1957. Ambdues obres estan impreses a la impremta Successors de Torres & Virgili de Tarragona.




Jaume Gener, lul·lista del Renaixement

Ramon Llull (1232-1316) © IEMed
Jaume Gener (o Jaume Janer - de Jacobi Januarii)
Cabra del Camp, segle XV — València?, segle XVI
Lul·lista.
Monjo de Santes Creus; professor i editor lul·lista a Barcelona i a València; deixeble i amic íntim de Pere Daguí (o Pere Deguí) lul·lista de Montblanc; mestre de Joan Bonllavi, natural de Rocafort de Queralt, lul·lista i primer editor del Blanquerna en llengua catalana.
Fou un dels lul·listes més important del seu temps i un dels científics més importants que sortiren del Monestir de Santes Creus. Sense cap dubte és el personatge nascut a Cabra més important en la nostra història. No obstant per desconeixement de la seva existència o per falta de difusió de la seva obra, encara no se li ha fet l'homenatge que mereix.

De la seva vida, en sabem molt poc. No obstant tenim molta informació sobre la seva tasca com a lul·lista i com a científic  tant a Barcelona com a València.

En aquesta ciutat, mercès a un privilegi reial de Ferran II, concedit l'any 1500 a Sevilla, hi porfessà una càtedra lul·liana que fou l'embrió de l'Escola Lul·liana de València.
Residí a Barcelona, probablement a la casa que hi tenia el monestir de Santes Creus del 1489 al 1491, feu d'editor de dues obres de Pere Daguí i d'altres del Doctor Il·luminat; així com imprimí almenys dues obres seves a la impremta de Pere Posa i a la de Pere Miquel: Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, veritable summa lul·liana que, perfeccionada, esdevingué la seva obra més important Ars metaphysicalis acabada d'estampar a València per Lleonart Hutz el 28 de febrer de 1506, amb el suport intel·lectual i econòmic de Bartolomeo Gentile, a qui dedica l'obra, i amb la supervisió del Reverendum Dominum Magistrum Jaume Conill, vicari general i Canceller de l'Estudi General de València.

Jaume Gener florí com a notable lul·lista i professor a València. Gener, hi professava una càtedra amb privilegi del rei Ferran el Catòlic de l'any 1500. En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i mossèn Joan Bonllavi - de Rocafort de Queralt, tenia originàriament el cognom Malbec- i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d'Olesa, i Nicolau de Pacs.

Gener intentà un retorn a l'autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre, Pere Daguí.

En un exemplar d'Ars metaphysicalis publicat a València el 1506, provinent de la biblioteca de Joan Bonllavi, és on es descobrí el 1954 que Jaume Gener es declara el mateix fill de Cabra del Camp. Fins al moment se'l feia de Montblanc, on es trobava una família Gener que havia tingut relació amb Santes Creus, i segurament, també, per la seva amistat amb Pere Daguí. A Cabra, el cognom Gener ja és esmentat al segle XV com una de les famílies importants del poble, i encara es troba al segle XVIII. Això no obstant, sabem que cognom Gener va variar cap a Giné o Giner seguint el rastre de les mateixes famílies. Qui sap si Joan Giné i Partagàs i Fra Jaume Gener, ambdós de Cabra, formin partt del mateix tronc familiar.

Va mantenir relació amb els daguins, anomenats així els lul·listes de Mallorca seguidors de Pere Daguí, sobretot amb Arnau Descós i Bernat Boïl. Es creu que va fer una estada, posterior a la mort de Pere Daguí (1500) a la Universitat de Sevilla, però aquesta dada no està confirmada.

No sabem on va residir els seus darrers dies per bé que la seva relació amb el lul·lisme valencià ens podria fer pensar que acabà a València.

Els seus deixebles

Els principals deixebles de Jaume Gener foren Alonso de Proaza i Joan Bonllavi, que continuaren i divulgaren la seva obra a València i més enllà. Fou Proaza qui portà l'obra de Gener al Cardenal Cisneros, i a la Universitat d'Alcalà d'Henares, de la qual Nicolau de Pacs en fou el primer titular de la càtedra de filosofia i teologia lul·liana. Altres deixebles de Jaume Gener foren: Joan Baró mestre de l'escola lul·liana de Barcelona; Bartolomeo Gentile mercader genovès; Gregori Genovart i Jaume d'Olesa a Mallorca.

Confusió amb un hipotètic l'abat Jaume Gener

Alguns autors i estudiosos de Santes Creus havien confós el Jaume Gener, monjo de Santes creus, fill de Cabra, que va viure a cavall dels segles XV i XVI, amb un pretès abat Jaume Gener del segle XIV, concretament entre els anys 1375 i 1379. Aquesta errada, ens referim a la confusió de noms, es va estendre entre els estudiosos del monestir, que es copiaven els uns dels altres, mantenint l'errada. En aquest sentit, Eufemià Fort hi dedica un bon espai a la seva monografia sobre Jaume Gener (redactada el 1953 o 1954 i signada amb el pseudònim de Francesc A. Miquel) detallant els estudis i els estudiosos on hi ha trobat l'errada. A la vegada, Fort manifesta una forta reserva cap a l'existència d'aquest abat Jaume Gener.

Les suposicions d'Eufemià Fort sobre aquest pretès abat han estat certes. Ezequiel Gort Juanpere, al seu Abaciologi de Santes Creus, publicat per la Fundació Roger de Belfort, el 1997, situa a les mateixes dates l'abat Bartomeu de Ladernosa (1375-1379?). Per tant, l'abat Jaume Gener del segle XIV, en realitat, no va existir mai. En canvi sí que va havia existit, anteriorment, un abat de cognom Gener que ho fou de Santes Creus del 1262 al 1290.

© Josep M Rovira i Valls (última revisió, agost de 2016) 
 
Bibliografia:
Francesc A. Miquel (pseudònim d'Eufemià Fort i Cogul) Un gran lul·lista de Santes Creus: Fra Jaume Gener. Butlletí de l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, núm. 3, corresponent a l'any 1956. Del mateix treball es féu una separata, de la que se n'imprimiren 100 exemplars, el 1957. Ambdues obres estan impreses a la impremta Successors de Torres & Virgili de Tarragona.




El nom de Cabra no ve de la bèstia


Se n’ha parlat i escrit molt d’on prové el nom de Cabra. El més habitual és trobar referències històriques que ens remeten a l’antic territori que tenia el nom romà de Capra (en llatí Cabra) probablement perquè alguns documents antics ho escrivien així.

Fa bastants anys el Ramon de ca l’Elvira en una conferència sobre història de Cabra feta a l’antiga sala del cinema del sindicat, ens va explicar que el nom del poble venia del nom de la bèstia: a Cabra hi havia moltes cabres a les muntanyes i d’aquí li ve el nom, va dir.
Tot és possible i mentre no hagi ningú que provi el contrari al nostre escut hi figura una Cabra i ja està. Fins i tot els estudiosos de la toponímia a Catalunya ho donen per fet.

Sense anar més lluny en el document del 980 hi figura Capra escrit en llatí i en un d’anterior, el d’Ambigats de l’any 945 (vegeu el document en aquest mateix blog) també hi figura Capra. Fa més de mil anys que escriuen Capra i d’aquí n’ha sortit el nom de Cabra.

Res a dir. Però ni ha que no ens conformem amb aquesta arrel perquè simplement la trobem absurda. Li posen Cabra perquè hi havia moltes cabres. En tot cas li haurien d’haver posar Cabrada, ramat de cabres; Cabrissa, estable de cabres; Cabrum, conjunt de cabres, bocs i cabrits; o fins i tot un hipotètic Cabrar (no ho recull el diccionari) que podria ser l’equivalent a lloc on hi ha moltes cabres.

Donem per descomptat que el nom de Cabra es vol referir la bèstia de quatre potes, amb banyes i mamelles, que dóna llet i que viu en ramats o a les muntanyes tot desplaçant-se fent saltirons. Ho mencionem perquè no creiem que el nostre nom provingui de la Cabra o ladella, insecte paràsit que habita a les regions piloses de l’home, principalment al pubis; com tampoc ens imaginem que a Cabra hi havia moltes Cabres o cranques, crustaci marí molt apreciat. En canvi fóra tant versemblant com l’altra pensar que vingués d’una altra Cabra (Lactarius zonarius) bolet semblant al rovelló lletós que no és comestible.
Torrent de la Fonollosa, vora els Molinets. Estiu 2010

Gabra, lloc d'aigua  en lloc de Cabra, lloc de cabres

Un dia, ens va trucar l’amic i excel·lent metge Roger Pla, preguntant-nos si coneixíem d’on venia el nom de Cabra. Li vam contestar que no ho sabíem del cert, que es deia que venia de la bèstia però que nosaltres no ho creiem. Llavors ell ens va dir que un oncle seu que vivia al Pirineu d’Osca era estudiós de l’antiga civilització Celta. El seu oncle, li havia preguntat si a Cabra hi havia mota aigua o moltes fonts. En respondre-li que si, que és un lloc on històricament hi ha hagut abundància d’aigua li va dir: doncs diga’ls que el nom del seu poble probablement ve del mot pre-romà, qui sap si celta o iber,  Gabra, amb “G” que vol dir “lloc de fonts o lloc amb aigua abundant”.

No cal dir que amb aquesta afirmació d’un estudiós de les llengües pre-romanes, se’ns obria un nou camí per esbrinar. És més versemblant que un indret geogràfic tingui un nom amb connotacions geogràfiques que no pas pel simple fet d’haver-hi cabres, que tot sigui de passada, de cabres n’hi havia arreu.

Pont i torrent de la Pica. Estiu 2010
No sabem del cert si a Cabra hi vivien Celtes. Però si que sabem que hi havien assentaments Ibers. En coneixem dos a poca distància del poble actual. Per tant hi havia vida estable abans que vinguessin els romans.

Tal com va passar en altres llocs els romans van llatinitzar els territoris que ocupaven. Vespasià, emperador Roma, cap a l’any 74 o 75 de la nostra era, va concedir a tots els habitants de la Tarraconense el dret llatí (ius latii) i va convertir les civitates en colònies. Moltes civitates van adoptar el nom de Flàvies, nom familiar dinàstic de Vespasià, entre elles la colònia Julia Flaviobriga, potser l'actual Bilbao.

És possible que Cabra tingués un nom pre-romà i que els romans el van llatinitzar? La resposta evidentment no és segura però, si de Cabra els habitants autòctons en deien Gabra -mot que no hem trobat en llatí- no fora gens aventurat pensar que els romans ho van adaptar a la seva llengua com també ho van fer set cents anys després els àrabs amb Qabra basant-se aquests, en l’arrel romana i no en la celta o ibèrica que ja la tenien massa lluny i potser perduda o oblidada. Quedem-nos de moment en aquesta hipòtesi.

Igabrum, Egabrum o Egabra: l’actual Cabra, província de Còrdova.

En aquest mateix blog pretenem publicar un apèndix amb els noms geogràfics o de lloc que porten el nom de Cabra: ni ha bastants. Alguns d’ells tenen la mateixa problemàtica que el nostre poble, l’origen del seu nom, d’altres no és tant clar. En parlarem.

Ocupem-nos ara de Cabra a la província de Còrdova, un municipi de més de 20.000 habitants força important i amb una història curiosa. El seus habitants no es diuen cabrenses sinó egabrenses perquè fan servir l’antiga denominació del poble que és Egabra.

Cabra, a Còrdova, és un poble també molt ric en aigües. Si llegiu una mica de la seva història ho podem comprovar però si hi anem comprovarem que, a banda de dos rius tenen més de cent fons al terme municipal. És, com el nostre, un poble ric en aigua.

Algun historiador creia que Egabra volia dir Cabra en llatí. Hi ha qui encara ho escriu però no és cert. Egabra és un nom d’origen pre-romà que el trobem escrit de diverses maneres: Igabrum, Egabrum i Ebagra. Els romans van llatinitzar el nom Igabrum per Licabrum i d’allí va esdevenir Cabra pel mateix procediment de semblança que devia passar amb la nostra Cabra. Podeu comprovar-ho directament al web oficial del Ayuntamiento de Cabra, en aquest enllaç: http://www.cabra.es/historia-antigua

La primavera passada vam tenir la sort de compartir una tertúlia a Ronda (Màlaga) amb un historiador andalús que coneixia el tema. Ens va comentar que ells també estan treballant en l’origen Ibèric del mot Egabra -ells creuen que es ibèric perquè els celtes no van arribar tant avall-  i que tenien constància que potser volia dir “lloc d’aigua o amb aigua abundant”. Ens va prometre que quan publiquin els seu treball ens en enviarà una còpia.

Torrent de la Fonollosa, vora el Molinàs. Estiu 2010
Conclusions

No ens atrevim a assegurar que el nom de Cabra vingui de Gabra ni podem afirmar que la mateixa arrel del poble de Cabra de Córdova sigui la nostra. Però serà interessant seguir aquesta pista per si, en el futur, algú pot assegurar amb coherència l’origen del nom del nostre poble.

Mentre no es demostri el contrari, nosaltres preferim creure que el nom de Cabra és d’origen pre-romà, per tant molt antic, i que volia dir “lloc amb aigua abundant o lloc de fonts”.

Josep M Rovira i Valls, març de 2011

1644: El peatge del Coll de Cabra

El gravat de Beualieu realitzat el 1644 s'ha publicat en nombrosos treballs i llibres. El trobem, per exemple, en el nostre llibre del Mil·lenari publicat el 1980, extret de la Guia de la Conca de Palau i Dulcet, i en la carpeta de gravats que el Diari de Tarragona va publicat el 1992.
En el gravat hi podem veure una interpretació artística del poble de Cabra situat damunt del Coll i al fons, dalt d'un turó el poble de Barberà de la Conca. Però el que realment interessa del gravat -per aquest motiu Beaulieu el devia fer- és el detall del Coll de Cabra com a pas estratègic i per tant d'importància militar entre les terres del Camp i les de l'interior. Observem que a peu pla del camí a l'alçada del Coll hi ha tres bloc d'edificacions. Entre el de l'esquerra i el més gran situat al centre hi podem veure una mena de baluard o de muralla. El edificis gairebé es toquen deixant entre ells l'espai just per passar-hi el camí. Al peu ens sembla que hi ha escrita la paraula Porte. Tot fa pensar que al Coll de Cabra hi podia haver una mena de pas barrat o pas fronterer. Podem pensar que en aquella època el pas del Coll de Cabra no era lliure. Calia aturar-se i probablement pagar un peatge. Era un pas estratègic i probablement estava controlat per un destacament militar. Les edificacions del gravat són prou evidents com també ho és la línia amurallada que s'enfila muntanyes amunt seguint la cresta de la serra a banda i banda del Coll. El tercer edifici és a l'altra banda del torrent deixant passar l'aigua entre ambdues construccions. Creiem que aquestes edificacions formaven part del que encara avui és el complexe dels Molinets, un antic molí de farina documentat al segle XIII i del qual encara en resta una bona part. Hem de recordar que el pas antic era a peu pla i no seguia la traça de l'actual carretera. De fet l'antic camí encara existeix senyalitzat per a excursionistes com un tram del camí de Sant Jaume.
Coll de Cabra. Gravat de Beaulieu (1644) - (podeu fer clic al centre per veure una mida més gran)
Aquest gravat és una prova més de la importància estratègica del Coll de Cabra com ho demostren les constants referències que trobem en totes les grans guerres i esdeveniments cabdals de la història de Catalunya.

Sébastien de Pontault de Beaulieu (c. 1612-1674), senyor de Beaulieu-le-Donjon i cavaller de l'orde de Sant Miquel, conegut com el Cavaller de Beaulieu, fou mariscal de camp i enginyer militar al servei del rei Lluís XIV de França. Pels mapes i plànols del terreny i de les fortificacions dels camps de batalla que dibuixà i féu gravar i imprimir per al rei, és considerat un dels creadors de la topografia militar. El gravat del Coll de Cabra forma part de l'obra que publicà amb el nom de Les plans et profils des principales villes et lieux considerables de la Principauté de Catalogne, avec la carte generale et les particulieres de chaque gouvernement, par le Chevalier de Beaulieu, publicada el 1707, amb 82 gravats. El 1981, l'editorial Gustavo Gili de Barcelona publicà una edició facsimil amb 40 de les 82 làmines de l'edició de 1707.