Cabra, les bèsties

cabra
[cabrot]

Nom donat globalment a tots els individus de la subfamília dels caprins, pertanyents a diversos gèneres, i més especialment a Capra.

Son animals de peu forcat, de dimensions mitjanes, de constitució forta i d'extremitats nerviüdes, amb la cua molt curta i aixecada cap amunt i amb el cap de perfil recte. A diferència de les ovelles, que els són pròximes, no tenen glàndules lacrimals, i les banyes, existents en ambdós sexes i més grosses en els mascles, solen ésser rugoses o anellades, surten plegades del cim del cap i s'encorben cap amunt i cap endarrere, tot divergint entre elles; a vegades es cargolen en espiral.

Els mascles, anomenats bocs, cabrons o cabrots, presenten gairebé sempre, a la mandíbula inferior, una barba, més o menys llarga, característica. Sota el coll tenen dos penjolls, anomenats popularment arracades. La gestació té una durada de 5 mesos, i a cada part neixen generalment un o dos petits, anomenats cabrits; les cabres joves, mascles o femelles, són anomenades primales, i les femelles també cabrides; llur crit és el bel.

Les cabres són animals tímids i espantadissos, viuen en ramats i posseeixen una gran agilitat per a saltar i enfilar-se pels llocs rocallosos més difícils. S'alimenten d'herba, brots i plantes suculentes en general; són resistents i sòbries. Amb la sola excepció de la cabra domèstica (C.hircus), que ha estat molt difosa des de l'antigor i que ha donat lloc a nombroses races, les altres habiten a les regions muntanyoses d'Europa, del centre i del sud d'Àsia, del nord d'Àfrica i d'alguns llocs d'Amèrica.

La cabra domèstica, derivada possiblement del pasang (Capra aegagrus), viu en domesticitat des de l'antiguitat i constitueix el bestiar cabrú; d'uns 60 a 90 cm d'alçada i de pelatge d'una coloració variable (blanc, gris, bru, roig, negre) o clapat, és explotada especialment per a l'obtenció de llet, carn i també pèl (especialment l'asiàtica). La producció mitjana de llet per animal i any és d'uns 900 litres. Bé que la secreció de llet pot allargar-se fins a 15 anys, el rendiment màxim és aconseguit al tercer part.

Les cabres domèstiques s'agrupen segons els tipus següents: africà, de perfil convex, dolicocèfal, color del pelatge i de la pell uniforme, sense banyes, amb grans orelles, llargues, esquelet fi i mamelles globuloses (races toggenburg, nubiana, maltesa i anatòlica); asiàtic, de perfil convex i dolicocèfal, sense banyes o amb banyes de base estreta dirigides obliquament endarrere i en espiral (races d'angora i caixmiriana); europeu, de perfil còncau, braquicèfal, cara triangular i pelatge molt variat (races alpina, pirinenca, serrana, peitavina, grega, murciana, granadina, manxega, malaguenya i italiana). Les races més explotades com a lleteres són la granadina, la murciana, la manxega i l'anatòlica. Hom distingeix com a productores de carn la pirinenca i la serrana. I per a l'obtenció de pèl són explotades la caixmiriana o tibetana i la d'angora.

Subfamília dels caprins
Budorcas taxicolor (taquin)
Capra aegagrus (pasang)
Capra caucasica (tur)
Capra falconeri (markhor)
Capra hircus (cabra; boc (mascle))
Capra ibex (cabra dels Alps)
Capra pyrenaica (cabra pirinenca)
Capra pyrenaica hispanica (cabra salvatge)
Capricornis sumatrensis (serow)
Hemitragus jemlahicus (tar)
Naemorhaedus goral (goral)
Oreamnus americanus (cabra blanca, cabra de les Muntanyes Rocalloses)
Rupicapra rupicapra (isard, camussa)


cabra salvatge pirinenca
[Nom científic: Capra pyrenaica]

Cabra de pelatge bru clar, amb el ventre blanquinós; la secció transversal de les banyes és quadrangular. Habita al vessant meridional dels Pirineus. Encara que protegida legalment d'ençà del 1980, és una espècie amenaçada d'extinció.

cabra dels Alps
[Nom científic: Capra ibex]

Cabra que ateny 1,5 m de llargada i uns 70 cm d'alçada, de pelatge aspre i espès, d'un color bru rogenc; les banyes solen tenir una longitud de 70 cm en els mascles i 50 cm en les femelles.
Habita als Alps, per sobre del límit de la vegetació arbòria i baixa fins a l'estrat arbori a l'època freda

cabra salvatge hispànica
[Nom científic: Capra hispanica]
Cabra molt semblant a la pirinenca, considerada per alguns autors com una subespècie d'aquesta (C. pyrenaica hispanica), de dimensions més petites i amb les banyes més llargues i menys corbades.
Quan no és l'època del zel (octubre o novembre), viu en ramats no jerarquitzats, formats generalment de sis a quaranta individus del mateix sexe; els mascles sovintegen en parts més altes de les muntanyes que les femelles. Habiten al centre i al sud de la península Ibèrica (serra de Gredos, Sierra Nevada i Serranía de Ronda; a més, també han proliferat als ports de Beseit, on el 1985 hi havia uns 1 500 individus, després que hom hi establís una reserva de caça).


cabra
[lladella; Nom científic: Phthirus pubis]

Insecte paràsit de l'home, d'1,5 mm de llargada, semblant al poll però de cos més curt i ample, amb els tres parells de potes proveïdes d'ungles per a fixar-se sòlidament a l'hoste.
Habita a les regions piloses de l'home, principalment al pubis, i és anomenat també poll del pubis.

cabra
[cranca; Nom científic: Maja squinado]
Crustaci decàpode marí, el cefalotòrax del qual fa de 13 a 18 cm.
És cordiforme, verrucós i ple de punxes, dues de les quals (les situades entre els ulls) són llargues i aparents. Les potes ambulatòries són llargues i les pinces, primes i fortes. És de moviments lents, de vida sedentària, solitària, llevat a l'època de reproducció, que forma agrupacions nombroses; es nodreix principalment de briozous i d'hidraris. Habita en els fons tous (sorrencs, fangosos i de grava) amb algues, a una profunditat de 20 a 50 metres. És àmpliament estès per les costes europees, per la mar del Nord, per tot l'Atlàntic i per la Mediterrània, on és pescat abundantment com a espècie comercial apreciada. També és coneguda amb els noms de cabrot i cranca.

1784: Rosa Vives / Jacint Vives

Testament fet a Montblanc davant del notari Salvador Alba Molins el 6 de febrer de 1784. Rosa Vives, filla de Jacint, pagès de Cabra del Camp i Francesca; viuda Antoni Molas, sabater de Montblanc.

En aquesta entrada s'hi relaciona un cognom molt freqüent a Cabra: Vives. Com que no hi ha el segon cognom difícilment podrem saber de quin Vives es tracta llevat, és clar, que revisem el document original que és a l'Arxiu Comarcal de Montblanc.

A Cabra a majoria de les cases de les persones que porten el cognom Vives se les coneix pel renom de la casa: cal Carro a la plaça de la Creu, cal Pampa al carrer del Sol i al carrer de la Pica, ca l'Anton Tou, cal Po, cal Castanya, i cal Xoles totes quatre al carrer major.
També existeixen uns topònims relacionats amb aquest cognom: la font del Vives i la cova del Vives, indrets situats a la muntanya de Cabarrà a la vora del Tossal Rodó.

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog si teniu més informació dels temes que es tracten o d'altres temes relacionats amb Cabra del Camp podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

Els testaments notarials són una font importantíssima d'informació per als historiadors. No hi ha cap altre document que descrigui tant bé els llinatges familiars, els oficis, les possessions i el grau de riquesa o de propietat de l'individu. En aquest blog pretenem donar informació dels documents dels que en coneixem l'existència mercès al treball científic dels historiadors. Si algú pretén entrar més en matèria els recomanem que vagin a cercar el document original a l'arxiu on es trobi. En aquest cas a l'Arxiu Històric Comarcal de Montblanc.

Font:
INVENTARI DELS TESTAMENTS AGRUPATS EN ELS LLIBRES ESPECIALS DE LA NOTARIA
DE MONTBLANC , CONSERVATS A TARRAGONA (Segle XVIII)
Josep M.T. Grau Pujol i Roser Puig i Tàrrech

1762: Maria Rovira Balanyà / Pere-Anton Duc

Testament fet a Montblanc davant del notari Josep Castelló Guasc el 9 d'abril de 1762. Maria Rovira Balanyà, filla de Joan-Pau, pagès de Cabra del Camp i Maria; muller en primeres núpcies de Gaya i en segones de Pere-Anton Duc, de Cabra del Camp.

Aquesta entrada s'hi relacionen tres cognoms de famílies de Cabra: Rovira, Balanyà, i Duc.
A Cabra el cognom Rovira és molt estès. El cognom Balanyà el trobem a Figuerola i al Pla però no a Cabra. En canvi si que hi ha cal Balanyà, al carrer Major (antic carrer del Vall). És el mateix cas del cognom Duc. A Cabra hi ha cal Duc, també al carrer Major i cal Duquet al carrer del Doctor Giné i Partagàs, cases que probablement provenen d'aquest cognom.

Amb la finalitat d'enriquir aquest blog si teniu més informació dels temes que es tracten o d'altres temes relacionats amb Cabra del Camp podeu fer-hi les aportacions que desitgeu i les publicarem.

Els testaments notarials són una font importantíssima d'informació per als historiadors. No hi ha cap altre document que descrigui tant bé els llinatges familiars, els oficis, les possessions i el grau de riquesa o de propietat de l'individu. En aquest blog pretenem donar informació dels documents dels que en coneixem l'existència mercès al treball científic dels historiadors. Si algú pretén entrar més en matèria els recomanem que vagin a cercar el document original a l'arxiu on es trobi. En aquest cas a l'Arxiu Històric Comarcal de Montblanc.

Font:
INVENTARI DELS TESTAMENTS AGRUPATS EN ELS LLIBRES ESPECIALS DE LA NOTARIA DE MONTBLANC, CONSERVATS A TARRAGONA (Segle XVIII) Josep M.T. Grau Pujol i Roser Puig i Tàrrech

945: primera notícia escrita de Cabra

Quan fem referència a la història de Cabra del Camp, a l'Alt Camp, donem com a primera data la de l'any 980 quan es fa la donació del castell de Cabra. Però hi ha un document més antic, datat el 945 on s'esmenta el coll de Cabra com a lloc geogràfic. És, a hores d'ara, la referència documental més antiga que coneixem de l'existència de Cabra, al menys com a topònim.

Part del terme de Cabra del Camp vist des del Conill del Biló  ©JMRV 2010

Des del 1980 que a Cabra celebrem el nostre primer mil·lenari fent referència al document de la donació per part de Borrell II a Ervigi del castell de Cabra i de tot el seu terme feta el 27 de setembre de l'any 980. El que celebrem és doncs la notícia de que a Cabra hi havia un castell i probablement una certa població indígena en el territori que avui ocupa el nostre terme municipal, o fins i tot celebrem un inici repoblador de la Catalunya Nova que probablement no va reeixir fins cent anys després.

Sabem del cert que el castell i el que probablement era el primitiu nucli de població de Cabra estava ubicat sota el coll, a la partida del Castell Tallat, o com en diem nosaltres els Castells Tallats. Però aquesta és una altra història. Els topònims ens hi ajuden.

El document del 980 no és el més antic on hi figura el nom de Cabra. Ni ha un altre de l'any 945 on s'esmenta el coll de Cabra com a límit de terme de Sant Pere d'Ambigats, un antic priorat benedictí situat a l'actual terme de Barberà.

Aquesta notícia havia estat obviada del nostre calendari local potser per desconeixença o potser perquè el primer Ajuntament de la democràcia moderna li va venir com anell al dit el fet de que la celebració del mil·lenari de la vila de Cabra coincidís amb una nou aire polític pel poble de Catalunya on, després de tantes privacions durant el franquisme, per fi ens podíem expressar amb més llibertat. D'altra banda no ens imaginem poder celebrar una festa com el mil·lenari el 1945 en plena efervescència feixista.

El document de la primera notícia escrita de Cabra ens la dóna el nostre terme veí de Barberà de la Conca i més concretament el lloc d'Ambigats -encara existent avui-  en la donació que en feu, el 31 de juliol de l'any 945, el comte Suniarius (Sunyer) i la seva muller, la comtessa Rechelis o Richildes (Riquilda) al futur cenobi benedictí de Santa Cecilia que s'estaven establint a la muntanya de Montserrat (1): 

"Et in alio loco in campo Berberano damus concedimus predicto cenobio, et suis servientibus ecclesiam Sancti Petri de Ambigadis cum terras cultas et ermas que in circuitu ejus sunt simul cum decimis et primitiis. Sic afrontat a parte orientis in ipso collo de Capra, A meridie in bosco que dicitur Jordà, Ab occiduo in strada publica. A parte vero circilii intus in ipso rigario de Barberano"

Sant Pere d'Ambigats

En el document s'esmenta clarament el campo Barberano com a indret conegut,  el coll de Cabra com a afrontació d'orient, el bosc que en deien Jordà, el reguer o rec de Barberà que el cerclava i a occident una via pública o carretera que l'autor de l'estudi citat, Albert Benet i Clarà, creu que és el camí vell del coll de Miramar. Les restes del que fou un priorat de Montserrat, situat en la partida del mateix nom al terme de Barberà, les podem veure a peu d'autopista una vegada s'ha passat el terme de Cabra en direcció a Montblanc a ma dreta, a tocar d'un antic camí que anava de Cabra a Montblanc i que actualment la construcció de l'autopista va modificar el seu curs i passa per un altre lloc, no massa allunyat. S'hi pot accedir a peu des de Barberà, des de Cabra i des de Prenafeta creuant el pont sobre l'autopista. Es visible el que alguns afirmaven que podria ser l'absis de l'església de Sant Pere i que més tard s'ha pogut demostrar que és el peu d'una antiga torre construïda probablement en la segona mitat del segle XI amb la factura típica de l'època: carreus de pedar més aviat petits units amb una argamassa feta de sorra i calç. Els historiadors de l'art dirien que és d'estil romànic llombard o pre-romànic.  Per això, alguns autors prefereixen dir a l'indret Torre d'Ambigats enlloc de Sant Pere d'Ambigats.

Consultant dues persones de Cabra que hi tenen terres a la vora, precisament a la partida de les Torres -la torre del Daniel, la torre de cal Blanc-  ens han dit que tota la vida d'allò se'n ha dit Sant Pere d'Ambigats perquè sembla que fins el segle XIX hi havia encara una ermita o una petita església la portalada de la qual fou traslladada al molí de l'Amorós on encara hi és. L'esmentat molí de l'Amorós és actualment la seu d'un important celler anomenat Concavins. Es troba situat a tocar a la carretera que va de Barberà de la Conca a l'encreuament que ens duu a Pira o a la Guàrdia. El molí es nodria de l'aigua del riu Anguera que passa just a la vora a la seva riba esquerra. Durant molts anys, fins i tot jo mateix hi havia estat de molt petit, s'hi molia blat i ordi. Més d'una vegada havia acompanyat al pare a carregar sacs de farina d'ordi per a fer el nostre propi pinso per a la granja de tossinos que teníem a Cabra. Més tard, cap a la dècada dels anys 70 o 80 del segle passat fou un molí de farina de carn i de farina de peix per a la indústria del pinso per a animals. A començaments dels 90, s'hi fundà una cooperativa de segon grau entre el propietari, en Lluís Carbonell Figueras empresari de Vallmoll i diversos pagesos de Barberà i sobretot de Cabra. El celler de la Cooperativa de Cabra havia iniciat un procés de decadència fins que finalment va haver de tancar. Alguns pagesos havien vist una oportunitat en aquesta nova cooperativa per a una sortida digne a la seva collita, d'altres pagesos de Cabra, la majoria es van fer socis de la Cooperativa de Barberà i alguns de la del Pla.

Situem-nos a finals del segle X quan els comtes de Barcelona feien tímides incursions en el territori conquerit pels sarraïns amb la finalitat de repoblar-lo i convertir en cultes unes terres que probablement estaven ermes. El propi comte Sunyer va fer un intent de restablir la seu eclesiàstica de Tarragona entre els anys 941 i 942. La frontera o Marca estava bastant delimitada a les muntanyes del Penedès i de l'Anoia. Els grans bastions d'Olèrdola al Penedès i el castell de Queralt entre l'Anoia i la Segarra en son exemples prou clars. Llevat d'algunes torres de guaita avançades que depenien de castells més endarrerits del Penedès -com és el cas de la Torre de Montferri, dita dels Moros que depenia del Castellvell de la Marca- i d'algun castell molt avançat més enllà del Gaià -com ho va ser el castell de Cabra, per exemple- poca activitat militar o repobladora hi devia haver. Potser els habitants de la zona d'alguna manera es revoltaven exigint protecció o decisió per lliurar-se dels constants sotracs que rebien pel fet de trobar-se en una zona plena de contingències (2). Sigui com sigui van haver de passar bastants anys (s. XII)  fins que les terres de l'actual Camp de Tarragona fossin recuperades del domini sarraí.

Sant Pere d'Ambigats és molt a la vora del poble de Cabra del Camp -menys d'una hora de camí- i més encara dels límits del seu terme municipal. No ens podem estar, en fer aquest apunt històric, d'esmentar que entre els segles X i XIII molt a la vora del lloc que descrivim, entre Prenafeta, Barberà i Cabra hi hagueren altres nuclis més o menys habitats dels quals només en resta el topònim: Montornès i el Pinetell. Ja ho anirem descobrint però, per diversos motiu entre els quals destaca la pertinença, els termes veïns d'Ambigats, Pinetell, Montornès, Prenafeta i Barberà, tot i ser tant a la vora del de Cabra hi juguen un paper poc destacat en la nostra història llevat del simple veïnatge, del fluix de persones, o de les comunicacions a través del coll de Cabra.

Cabra va ser un lloc reial. Per aquest motiu la seva història va més unida a Sarral i a Montblanc que  també eren propietat del rei; que no pas a Barberà que va ser de l'orde del Temple primer i de l'Hospital després; o Prenafeta que fou del monestir de Poblet igual que Figuerola; o el Pla de Santa Maria que fou de l'Arquebisbe de Tarragona; o també del Pont d'Armentera que fou del monestir de Santes Creus.

1- BENET I CLARÀ, ALBERT. (1981): "La donació de Sant Pere d'Ambigats, primer
document sobre Barberà", Aplec de Treballs, núm. 3, Montblanc: Centre
d’Estudis de la Conca de Barberà, pp. 133-153.

2- ESPAÑOL, FRANCESCA. (1991) "L'arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina. Montblanc. Centre d'Estudis de la Conca de Barberà, pp.  27-29.

En parlen també: 
RECASENS I LLORT, JOSEP: "Guia Turística de la Conca de Barberà"
POBLET ROMEU, MARCEL JOAN: "Entre el Temple i l'Hospital: arquitectura i formes de vida al castell del temple de Barberà. Cossetània Edicions. Valls. 2005